Eivissa davant els ulls...

Alta en sòcols de roca groguinosos
et miro encastellada sobre el mar
-mar que guareix, per jove, tota nafra,
i et somriu engrescat amb tots el vents-
des d’un tossal de glauques oliveres
i de púnica escorça cavernosa
de tombes, oh ciutat edificada
en vint-i-set centúries de fonaments, que aixeques
les teves cases blanques, jardins, escales, torres,
damunt una armadura molts de cops renovada,
i a la talaia del teu cel t’eleves
per esguardar un fragment d’aquest planeta:
els teus puigs, el teu mar. Dreta i quieta,
mentre llisquen ventades, ones, núvols.


POEMES MEDITERRANIS. Noviembre 1943 – Septiembre 1944.