TERRA NATAL.

Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.
Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.
El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de molt antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
Vull somiar-hi, entre la mar i el vent.

Mariano Villangómez Llobet.
Poemas Mediterranis.
Noviembre 1943 – Septiembre 1944

Eivissa davant els ulls...

Alta en sòcols de roca groguinosos
et miro encastellada sobre el mar
-mar que guareix, per jove, tota nafra,
i et somriu engrescat amb tots el vents-
des d’un tossal de glauques oliveres
i de púnica escorça cavernosa
de tombes, oh ciutat edificada
en vint-i-set centúries de fonaments, que aixeques
les teves cases blanques, jardins, escales, torres,
damunt una armadura molts de cops renovada,
i a la talaia del teu cel t’eleves
per esguardar un fragment d’aquest planeta:
els teus puigs, el teu mar. Dreta i quieta,
mentre llisquen ventades, ones, núvols.


POEMES MEDITERRANIS. Noviembre 1943 – Septiembre 1944.

EL MAR.

Si els braços maternals em bressolaven,
ens gronxava un bressol més espaiós,
a mi i a l’abraçada, el fidel braç del mar
que a aquests penyals i arenes es cenyia.
Ja el primer dia, entorn, familiar,
Jo no vaig sentir mai per primer cop
el llaç que al mar em lliga. Jo creixia a la falda
del mar, i amb els meus ulls creixia la blavor.
El mar obria l`horitzó insular.
Cercle de vastituds amb calmes o tempestes,
pels seus lloms de cristall llisca el vaixel,
hi avia el pensament la seva vela.
La meva solitud la del mar necessita,
unides en la llarga tremolor d’un deixant.

MEDITERRÀNIA

Així et vull, mar, cenyit a una arbitrària
geografia d’illes i de ports,
evocant una alegre mitologia, oberta
dins de les teves aigües encalmades.
Un pur hivern d’insinuitats oreigs
dins teu es banya i el teu blau refreda.
Regira el sol brillosa pedreria
quan et fereix amb fletxes inflamades.
Mar que dalt dels palmells duus el veler
d’oberta gràcia, alígera i segura.
Per estols de dofins repuntat, així et vull.
Sempre verge a la proa, aigua serena,
recorreguda per deixants de goig,
juganera esclafint damunt la sorra.

María Villangómez Llobet. "Poemes mediterranis". 1943-1944.